20 DE NOVEMBRE, DIA MUNDIAL DE LA INFÀNCIA

Dia Mundial de la Infància. El “Libro de los Derechos del Niño” 30 anys després

Fa uns anys, em van regalar un bonic llibre amb unes grans il·lustracions que commemoraven l’any internacional dels infants, 1979. El seu títol, El libro de los derechos del niño. Il·lustrat per nens i amb textos d’importants poetes i escriptors espanyols em parlava sobre: el dret de ser acceptats i respectats sense distingir entre races, el dret a la protecció, el dret a la identitat i a la nacionalitat, el dret a tenir una casa, aliments i atenció; el dret a l’educació i a l’atenció al disminuït, el dret a l’amor dels pares i la societat; el dret a l’educació gratuïta i a jugar; el dret a ser el primer en rebre ajuda; el dret a ser protegit contra l’abandonament i l’explotació; el dret a créixer en solidaritat, comprensió i justícia entre els pobles.
Eren tants els drets que llegia, que difícilment vaig poder imaginar que en aquell llistat no s’esgotaven i que encara hi quedaven més drets per incloure. Aquest decàleg, la Declaració dels Drets dels Infants, aprovat per l’ONU el 20 de novembre de 1959, aviat es va mostrar insuficient. Van haver d’esperar trenta anys per veure reflectit en un document, La Convenció dels Drets dels Infants, la primera llei internacional sobre els drets dels menors, jurídicament vinculant i de compliment obligatori. Aquesta nova llei, formada per 54 articles, sí que recollia d’una manera més àmplia els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals dels infants.
En un text de Gloria Fuertes que acompanyava el llibre dels drets dels infants, hi deia “us vull recordar que els nens d’avui en dia, l’any 2009 seran els qui governaran el món, seran les mares i pares que ens substituiran. Per això en aquest moment els nens són més importants que nosaltres”. I va encertar: se subratllava la importància de tenir cura de les següents generacions. I així de ràpid passa el temps, que aquests nens de 1979 ja són adults, pares i mares. Doncs bé, encara ara, al segle XXI, hem de seguir lluitant per unes condicions de vida dignes per als nostres nens.

Foto: UNICEF

Pràcticament deu anys després que la Convenció de Drets dels infants es convertís en llei i fos ratificada per gairebé tots els països del món, excepte els Estats Units i Somàlia, es va aprovar la Declaració del Mil·lenni l’any 2000. Amb aquesta, els principals dirigents de tot el món i les organitzacions de desenvolupament internacional més importants reunits a la seu de les Nacions Unides a Nova York, van comprometre els seus països amb la consecució de vuit objectius de desenvolupament.
Concretament, la reducció de la mortalitat dels nens menors de cinc anys en dues terceres parts és un dels objectius de desenvolupament del mil·lenni fixat per al 2015. UNICEF és l’organisme de l’ONU responsable del control mundial d’aquest objectiu. La revisió dels objectius aconseguits l’any 2008 va posar de manifest una reducció de la mortalitat de 100 a 72 defuncions per cada 1000 infants nascuts des de l’any 1990. Tanmateix, la pitjor part d’aquestes xifres se l’emporta l’Àfrica subsahariana, on segueixen morint abans dels cinc anys, 1 de cada 7 nens. No és menys preocupant que dels 67 països amb més mortalitat del món, només 10 estan en condicions d’aconseguir l’objectiu l’any 2015.
La salut dels nostres fills segueix sent un dels objectius prioritaris per a totes les nacions, sobretot per a aquells pares i mares que van ser nens l’any 1979. Volem remeiar les condicions de vida insalubres a les quals encara estan sotmesos molts nens  al món. Volem prevenir i detectar els factors de risc en un món cada vegada més complex. Volem disposar d’informació i formació per entendre els nous perills als quals es poden enfrontar i s’estan enfrontant els nostres nens d’avui al segle XXI.
Tenim prou motius per seguir commemorant el Dia Mundial de la Infància, i no precisament com una data nostàlgica amb la qual recordar un fet concret, sinó amb l’evidència del que passa i amb el desig que la infància segueixi sent una prioritat a les agendes governamentals i a les nostres. Com deia Gloria Fuertes, “que els nens segueixin sent més importants que nosaltres, depèn de nosaltres”.